Entrevista José Crespín

José Crespín. Subdelegat del Govern a Lleida

 

Sí, el que abans era el governador civil, i encara hi ha molta gent que en l’imaginari col·lectiu hi té present aquest nom.

 

Llicenciat a la UAB a la disciplina acadèmica de Publicitat i Relacions Públiques.

 

Exacte, publicista. Vaig començar l’any 1998 i vaig acabar el 2002 a l’Autònoma. Tinc aquesta vida, que vaig canviant de ciutat cada cert temps. Vaig néixer a Còrdova, vaig créixer a Salou i l’any 1998 vaig anar a Barcelona a estudiar. Vaig viure a la universitat quatre anys, després a Sabadell, més tard a Barcelona, vaig fer oposicions a la Diputació de Barcelona i després vaig venir a Lleida per casar-me.

 

Què suposa per a tu aquest càrrec?

 

Representa molta feina [riu]. Fa sis mesos no em podia imaginar que en un moment determinat hi hagués algú que pensés en mi per desenvolupar aquest càrrec de subdelegat del Govern. Des del primer dia tenia moltes coses clares, i la primera és que s’havia de treballar, i s’havia de treballar molt. La segona és que tinc un caràcter clarament municipalista, és a dir, jo he treballat vuit anys a la Diputació de Barcelona i vuit anys a l’Ajuntament de Lleida, per tant, la meva manera de treballar sempre ha girat al voltant dels municipis, i per això des del primer moment vaig decidir que l’acció i l’eix d’aquesta Subdelegació serien els municipis. Per això, en aquests cinc mesos que fa que faig de subdelegat del Govern he visitat una seixantena de municipis. Per mi hauria resultat molt més fàcil una altra dinàmica de treball en la qual cridés l’alcalde o alcaldessa perquè vinguessin a visitar la Subdelegació, però ho fem al contrari. Sóc jo qui va a visitar-los.

 

Es deuen haver quedat sorpresos.

 

Sí, la veritat és que sí. Aprofito els desplaçaments per fer diverses visites, i això ho compatibilitzo amb les tasques de representació de l’Estat amb institucions, actes, etc. Per tant, l’objectiu és no parar.

 

Què fa la Subdelegació de Lleida?

 

La Subdelegació del Govern a Lleida fa moltes coses, més de les que estan escrites en el paper. Quan jo tinc una trobada amb un alcalde o alcaldessa al seu ajuntament, sempre em formulen la mateixa pregunta: “Com em pot ajudar l’Estat a resoldre els problemes que pugui tenir?” Llavors, jo em plantejo fer la pregunta a la inversa i els pregunto: “Diga’m què necessites, què et preocupa i mirarem d’articular els mecanismes i les vies necessàries per resoldre-ho. Si ens limitem únicament a l’àmbit competencial de l’Estat, és molt limitat, ho és avui en virtut per la modificació legislativa que hi va haver l’any 1996 amb què es van reduir considerablement les competències que tenien les subdelegacions. Però sempre hi ha oportunitat de trobar mecanismes per poder ajudar els municipis a desenvolupar un programa o a resoldre una determinada problemàtica. Amb voluntat de col·laborar i d’ajudar, hi ha moltes maneres de ser al costat dels municipis. Hi ha problemàtiques comunes a molts municipis, però també n’hi ha de particulars, per tant, és qüestió de generar aquest entorn de diàleg, pas previ d’un entorn de col·laboració institucional. És evident que prens més consciència d’un problema quan trepitges el territori. En la majoria dels casos, anem a passejar pel municipi, o anem a veure el problema en qüestió. Això, en un despatx a Lleida, on l’alcalde o alcaldessa han de fer dues hores en cotxe per venir, no es pot veure.

Tens en ment algun projecte específic o alguna millora important?

 

Sí, i de fet ja l’estic portant a la pràctica. Per a mi, com per a molts altres ciutadans, la Subdelegació era un espai desconegut. Quan vaig venir a fer el traspàs de poders amb l’anterior subdelegada, em vaig adonar que no coneixia l’espai. Per tant, a banda d’aquest contacte fluid amb el territori, vull donar veu a aquesta administració. Una administració silenciosa. Que fa molta feina, on hi ha un volum molt important d’empleats públics que treballen per resoldre problemàtiques, però que no es visibilitza. També vull donar visibilitat al mateix espai de la Subdelegació a Lleida, que és un espai desconegut. Des del 2 de juliol, que és quan vaig prendre possessió del càrrec, hem activat un conjunt d’accions de programes i d’actes amb l’objectiu d’apropar l’edifici a la ciutadania. Organitzem jornades de portes obertes per ensenyar espais que mai s’han conegut. Per posar un exemple, a la segona planta hi ha un habitatge per al subdelegat. Jo sóc el primer que he decidit no utilitzar-lo, i vull que la gent el pugui descobrir, com altres espais, com els despatxos, les escales, els vitralls… També hem celebrat exposicions, hem obert espais per al gran recapte d’aliments, recollida de joguines de la Creu Roja i farem més activitats durant l’any. Jo ofereixo aquest espai a diferents entitats per poder fer actes o activitats de la seva entitat en concret. Totes aquelles entitats que tenen una necessitat d’espai, jo els l’ofereixo.

 

José, un alt càrrec exigeix un sacrifici familiar?

 

Totalment. No només un sacrifici familiar, sinó personal i temporal. L’altre dia estava impartint una conferència a les joventuts socialistes i em preguntaven d’on treia temps per desenvolupar totes les tasques que feia. Cadascú té la seva manera de fer-ho. A mi em costa organitzar-me la feina i necessito més temps que altres persones. I d’on trec aquest temps? Perquè el temps és limitat, només tenim 24 hores. Doncs d’hores de dormir. No vol dir que dormi poc, sinó que em trec hores de dormir que després he de recuperar [riu]. Hi ha jornades laborals per a mi que poden durar unes 20 hores. Altres dies, no. Avui no he sentit el despertador i m’he adormit. I qui no té cap, ha de tenir cames [riu].

 

Fins a quin punt creus que és important la comunicació entre les institucions i el ciutadà del carrer?

 

És important la comunicació entre les institucions, i també entre les institucions i el ciutadà. Jo sóc de l’àmbit de la comunicació. Ens explicaven a la carrera que un anunci és una història que troba el seu públic. La comunicació és això. És tot el conjunt d’accions amb l’objectiu que el ciutadà trobi allò que necessita a la seva administració. En aquest país, malauradament, en els últims anys hi ha hagut una manca de comunicació i de diàleg, i evidentment això ha revertit negativament en el ciutadà. I això és el que mirem de fer, el Govern de Pedro Sánchez, el qual jo represento a la província de Lleida, ens hem bolcat en aquesta tasca de fluïdesa de la comunicació, de bastir ponts, d’establir connexió i diàleg entre les administracions. Quan això succeeix, els principals beneficiats són els ciutadans.

 

Has treballat en diferents administracions. Ens agradaria que ens expliquessis l’anècdota més divertida que recordis desenvolupant la teva feina.

 

Em va passar una cosa molt divertida quan treballava a Barcelona. Vaig dedicar-me durant un temps a muntar actes i un diumenge em va tocar fer-ne un a Lleida. Vaig venir un dissabte a la nit. Aleshores no tenia cap vincle personal amb Lleida. A primera hora del diumenge vam anar al recinte on es feia l’acte i vaig tenir la mala sort que en un moment de tensió, quan una canonada de l’aire condicionat es va trencar, vaig fer un mal gest i se’m van estripar els pantalons [riu]. Un diumenge a les nou del matí, és pràcticament impossible trobar uns pantalons. I era un acte polític que organitzava i un company em va deixar uns pantalons. Jo era més prim i més alt que el meu company, amb el resultat que els pantalons em queien i em quedaven curts. Va ser una anècdota que encara em recorden els companys d’aquell acte.

Volem saber més de tu. Parla’ns una mica dels teus projectes personals

 

La meva dona sempre m’ho ha dit. Ets una persona que tendeix a tenir les coses clares i saps ben bé el que vols fer el dia de demà. Ser que vull ser feliç amb la meva família, i evidentment aquesta feina et resta molt de temps i suposa un sacrifici personal, temporal i familiar. Penso que ens hem de plantejar de cara al futur poder dotar les coses amb la importància que realment tenen. Els problemes laborals acaben quan s’acaba el dia, o el mateix problema, però la família continua al seu lloc, i és important de protegir-ho.

 

Com a revista d’oci que som, no podem deixar de preguntar-te, què fas per divertir-te?

 

Faig moltes coses, cuino. M’agrada molt cuinar. M’agrada cuinar perquè m’agrada crear. Jo he estudiat per crear anuncis, i professionalment m’he dedicat a crear, a comunicar, i és per això que m’agrada molt cuinar. També és una forma de creació, i pots aportar alguna cosa a aquells que estimes. Cuinar també t’exigeix plena atenció, i per a mi el millor moment per fer-ho és la nit. Tens el límit temporal que et marca la son. El límit te l’imposes tu, i és una manera de recreació personal, de satisfacció i de desconnexió.

 

Un plaer conèixer-te. Com és habitual per a nosaltres, et deixem les darreres línies perquè deixis un missatge als lectors de GLOBAL CLUB i als teus seguidors.

 

Simplement, que els lectors mantinguin viu aquell esperit dels mitjans de comunicació. GLOBAL CLUB és una revista impresa, que es toca, que es llegeix, que es passa pàgina i crec que també hem de seguir gaudint d’aquets mitjans tradicionals.