Avui tenim el plaer de presentar-vos una entrevista amb un dels perruquers més estimats i respectats de Vallcalent, Federico Gómez. Amb seixanta anys d’experiència en aquest noble ofici, el Sr. Gómez és considerat un mestre en l’art de l’estilisme capil·lar i ha treballat amb clients de tota la regió, aconseguint un seguit de èxits notables al llarg de la seva carrera.

Federico: Barber, barber, perquè la paraula barber avui dia poc s’utilitza, s’ha perdut molt aquesta paraula, perquè realment la perruqueria ve de la paraula perruca i barberia de barba, pèl.

P: Estem encantats d’entrevistar-te, home emprenedor gerent de la barberia on estem. Barberia Federico. La primera pregunta per poder situar la gent, quants anys aquesta barberia?

F: Pues sobre trenta o trenta-cinc anys, aquesta de Vallcalent, però abans teníem una a Balmes davant d’Hisenda. Ve de la generació del meu pare.

P: Quan es va obrir la barberia, la primera?

F: Què deu fer això? Calculo que la primera entre pitos i flautes, gairebé 60.

P: Seixanta anys, deu ser la perruqueria més antiga de Lleida, si no de les més antigues.

F: Ara actualment si, perquè ja no en queden. Trenta aquí a Vallcalent, i uns vint i tants davant d’Hisenda.

P: A quina edat vas començar i va ser perquè t’agradava de veritat?

F: Als 14 anys, i si va ser perquè m’agradava. Després, com que tenia els antecedents a casa i al viure a casa i tot això.

P: Em dius que vas començar als 14 d’edat. Quants anys tens ara?

F: Ara 74. Demà els faig. La vam començar junts, la barberia, el meu pare i jo. Vaig començar d’aprenent en una barberia i vaig estar sobre uns 4 o 5 anys. Ara no se’n fa d’aprenents perquè no n’hi ha al món, però jo vaig començar allà, ja després va ser quan es va establir el meu pare a Balmes i vaig anar amb ell i allí vam estar uns 24 o 25, més o menys així.

P: I en tot aquest any segur que han passat personalitats importants per aquí. Algú que recordis amb més carinyo.

F: Bastants, alguns polítics i també hi havia gent que es dedicava a empreses que van ser molt famoses. Després no vaig ser jo, però un oncle que tenia a Barcelona, que afaitava al rei, a l’emèrit. I quan el meu tiet es va jubilar el va avisar i el rei li va demanar la seva direcció perquè li volia enviar un obsequi. I ell li deia «El que m’has d’enviar», i pensava «què cony enviarà aquest home?». Saps que és el que li va enviar? una foto dedicada.

P: Ens pots explicar la història del símbol de barberia, el pirulo de tres colors.

F: Sí, ho he explicat moltes vegades. Això és un signe que representava quan antigament la gent no sabia ni llegir ni escriure, no. Doncs tots els oficis que hi havia llavors posaven un signe característic de la seva feina, que feien, per exemple, fer de fuster, fora tenia un símbol de fusta, el ferrer posava una ferradura i nosaltres teníem el signe aquest, el que és roig blanc i blau. Significava llavors que el que feia de perruquer i barber, també feia de dentista, de sanador i moltes coses d’aquestes. Els colors tenien significats, per exemple les artèries que són de color blau, la sang era el color roig i la bena que et ficaven ben apretada, el blanc. I perquè se sàpiga on nosaltres exercíem aquesta professió, que avui només nós dediquem a tallar el pèl, perquè tot això ja ho vam deixar.
Doncs es pintava la paret d’aquests colors, perquè la gent la veies des de lluny. Com que són uns colors molt cridaners, qui passava sabia que aquella persona podia fer totes aquestes coses.

P: Llavors també feien una mica com de dentista i de metge.

F: Sí, la figura del perruquer també hi havia set antigament el cirurgià del rei, això està escrit a la història, publicat a l’Enciclopèdia. És curiós.

P: Tot això la gent dubto que ho recordi

F: D’això hi ha molta gent que no ho sap dintre del nostre ofici, els mes joves del món de la perruqueria, no saben el que volia dir el pirulo…

P: Parlant de barberies actuals, fa uns anys va haver-hi un boom i hi havia barberies per tots llocs, com si de sobte s’hagués posat de moda. Tu per què creus que ha passat això i que en penses?

F: Si s’ha tornat a posar molt de moda. Realment potser és perquè que han perdut una miqueta els d’aquí, el boom aquest ve amb els que han vingut de fora, de diferents nacionalitats, marroquins, pakistanesos, sud-americans. Han vist que quasi no n’hi havia de barberies i si, veritablement, jo tinc massa feina per trobar algú per treballar la meva feina, trobar algú que estigui capacitat.

P: Suposo que tota aquesta gent de fora i noves generacions han portat també noves modes o recuperen modes com les barbes.

F: Sí, la barba va ser una cosa molt curiosa. És interessant saber-ho, això. Això de la barba va començar perquè els homes tenim un petit problema, que és assumpte de la pròstata i per poder recol·lectar diners per poder estudiar això, es va fer una recaudació i es va demanar que tothom es deixés la barba tipus hipster, la barba llarga. Després s’ha anat retallant i ara gràcies a deu ja no es porta, alguns encara la porten llarga, però normalment ara no. Però si sí, s’ha tornat a posar molt de moda. I la veritat, a part de la moda, és que la gent se n’ha adonat, que és elegant, que és bonica i una molt cuidada és bonica.
Això va ser tot el món, eh? No va ser sols a Espanya.

P: O sigui, la gent es deixava la barba llarga?

F: Es va començar la història que es deixessin la barba i la gent va començar a deixar-se-la més i més. I quan tu els hi cobraves el servei d’arreglar-la, sempre posaves 1 o 2 euros a la caixa de recaptacions, també podria ser que el client ho sabia, i et deia «va posa 2 euros», o 3 o 5 euros depenent de la seva economia. Doncs això després venien al teu establiment, ho recollíem. I avuihi ha un gran sistema gràcies a aquestes recaptacions, i s’ha guanyat una barbaritat.

P: Canviant una mica de tema, creus que ser empresari exigeix un gran sacrifici familiar?

F: Obrim de dilluns a dissabte, i sí, ser empresari d’una perruqueria necessita primer molta vocació, t’ha d’agradar molt. Sí que és un sacrifici, en tots els oficis n’has de tindre de sacrifici. I en el meu has d’estar molt amunt del client, li has de donar seguretat perquè vulguis o no, treballem amb eines que tallen.

P: Parlant de seguretat i relacionant-ho amb el que parlàvem abans de l’ofici de metge. Podria ser que ha quedat una mica d’allò? Perquè és habitual xerrar amb els clients. Fas una mica de confessor també.

F: Fem una part de psicologia, de psicòlegs, per dir-ho d’alguna forma. Realment la gent, quan ve aquí, els hi agrada explicar-te alguna cosa. I estem molt al corrent per poder parlar de tot i anar molta cura. Saber una miqueta de psicologia és bo. I quan el client no parla, es fa humor perquè els clients estiguin a gust. Es donar-li a la gent alegria, a vegades m’he trobat amb casos molt curiosos, de gent molt, molt preocupada, que inclús s’han posat a plorar dels problemes que tenen i marxar de la perruqueria rient.
Una vegada aquí amb un client parlàvem precisament d’això. I esperant tenia assegut un capellà, un mossèn. Quan vaig acabar amb el client, aquest mossèn em va dir «Escolta, això que has fet tu? El que li has fet ara a aquest home ho fèiem nosaltres, venien allà a missa, però ja no ho fem perquè clar els hi fèiem resar un pare nostre o un rosari i tu ets el contrari. Tu has sabut entendre molt bé aquest home. L’hi has contat 4 «chistes» i ha marxat contentíssim, cosa que no sabria fer jo».

P: Conta’ns l’anécdota que recordis més divertida que has viscut en aquests últims dies.

F: Recent no puc escollir una, però puc contar-vos una de quan tenia quinze anys
En aquella època hi havia molta gent que venia a afaitar-se. I a les barberies normalment teníem com una espècie de fogonet amb un potet on fèiem bullir l’aigua dins aquella aigua teníem unes boles de fusta, com unes «caniques» grans, les deixàvem perquè es desinfectessin. Molta gent no anaven al dentista i estàvem molt arrugats de pell i molt xuclats. I els hi ficàvem la bola de fusta per fer bulto i poder afaitar millor. Els dissabtes sobretot hi havia molta feina a la perruqueria i tothom tenia pressa però nosaltres havíem d’esperar que l’aigua bullis, però molts clients ens deien «porta la bola home, no passa res» i anàvem passant la bola de boca en boca.

P: Com un magazín d’oci que som volem preguntar-te què és el que fas per divertir-te quan no estàs treballant?

F: Estar en família, contemplar, riure, contar històries.

P: Tens clients de fa molts anys veritat, de més de trenta anys que continuen venint, però també en tindràs de més joves, notes alguna diferència generacional a l’hora del servei.

F: És increïble. És a dir que es mantingui és un honor. És una cosa que no saps com explicar-ho. De fet, alguns que quasi no se’n poden moure, els he anat a fer a casa.
I sí que es nota la diferència, és una cosa que és molt curiosa. Abans tenia revistes i «tebeos». Tota la nova generació que puja, vull dir canalla, no els poses cap «tebeo» a la mà. No en volen saber res. Allí tinc dues bosses plenes de joguets, potser només un o dos em demanen joguets. Avui només en volen el mòbil. I la gent adulta igual, abans tenien molt costum d’agafar una revista i mirar la revista, avui ja no.

P: És un plaer conèixer-te una mica més, ara bé, l’última pregunta és costum per la revista deixar-te les últimes línies, perquè enviïs un missatge als nostres lectors.

F: Com a perruquer vull dir estic molt agraït que una revista com Global Club s’hagi interessat molt per l’ofici aquest nostre i que estic orgullós de la revista, dels que la llegeixen i formar part de tot això. I tothom que necessiti un tall els convido a que vinguin a la barberia  Federico a Vallcalent.