Etimològicament, la paraula Cupido prové del llatí Cupidus que significa desitjós, apassionat, el que estima i desitja amb passió.
Cupido en la mitologia romana és el Déu del desig amorós i es diu que era fill de Venus, la deessa de l’amor, i de Mart, el déu de la guerra.
Es tractava d’un déu nen alat i una mica trapella. La seva mare va observar que el nen no creixia i en portar-li a l’oracle de Temis, li va dir que l'»amor no pot créixer sense passió». Ella en aquell moment no ho va entendre, però sí, un temps més tard.
Un dia, Venus li va regalar al seu fill un arc d’or i unes fletxes (objectes amb els quals se’l representa habitualment). Les fletxes segons la llegenda eren de dos tipus: unes d’or amb plomes de colom i altres de plom amb plomes de mussol. Les primeres concedien l’amor instantani i veritable, mentre que les segones, l’oblit i la indiferència.
Per aquell temps a més es diu que hi havia una noia, Psique (Ànima), filla d’un rei, molt maca
Tant, que la gent ja l’associava amb el símbol de la bellesa, però malgrat el seu físic, a la noia li costava tenir parella perquè ningú se sentia digne d’ella en veure-la. Venus, va sentir tanta enveja de la bellesa de la jove, que li va demanar al seu fi ll que li clavés una fletxa perquè s’enamorés d’un home lleig i vil. Però Cupido res més veure-la, es va enamorar d’ella, va créixer instantàniament i es va convertir en un jove ben plantat.
Es van casar i van viure junts fi ns que una traïció de Psique els va fer distanciar. No obstant això, Psique continuava enamorada i va lluitar per recuperar a Cupido. Tant ho va intentar, que els Déus fi nalment es van commocionar i li van atorgar a Psique la divinitat perquè pogués estar amb el seu marit. Una vegada solucionats tots els problemes, «ànima» i «amor», van tornar a ajuntar-se i van tenir una fi lla, Voluptas (símbol del plaer) i van viure feliços.
A Cupido, a vegades també se’l representa amb una bena en els ulls, per a mostrar que l’amor és cec.